Un bateig espeleològic inesperat

J.M. Campan i F. Sas a la Galeria Bonica del Solencio

Imagineu-vos la situació: cinc persones amb onze motxilles encimbellades de material, menjar, roba de recanvi, carbur etc. i a més cinc bots pneumàtics, tot en un munt a la boca del Solencio de Bastaras i a punt d’iniciar una exploració d’una durada prevista de cinc dies.

Era l’agost del 1967 i la intenció era d’estar-nos quasi una setmana a l’interior. Érem F. Sas, E. Pagés, A. Sànchez, J.M.Campan i jo, Ll. Auroux. Portàvem una càrrega quasi excessiva, ens toquen a dues motxilles i un bot per cap i encara sobrava una motxilla que l’aniríem passant de ma en ma.

Per sort nostre, venia l´Antonio Sanchez, del Badalona, un xicot alt i molt forçut (Li dèiem La Mole) a qui sempre encarregàvem les feines de més esforç i això ens assegurava una certa descarrega pels demés.

Ja hem baixat la rampa d’entrada i tot estava a punt per endintsant-nos en la foscor, quan sentim una veu, que de moment no sabem de qui és ja que estem a la zona de penombra, que diu: Bé, jo us deixo. Aquí ens trobarem quan sortiu.

Passant el material al llac del Pont

Es va fer un silenci tant gran que es podien sentir els llunyans degotalls i el volar d’alguna mosca de les que sempre t’acompanyen pel voltant de la flama del llum pels primers metres de les cavitats. Els ulls oberts com plats i sense saber que dir.

Era la veu d’el Campan. Ell, això ens ho va dir després, d’excursions en feia moltes i també havia col·laborat en les expedicions de la Grallera de Guara, però de coves, el que es diu coves, no n’havia trepitjat mai cap, ni cova ni res que se li assemblés.

Ell ho tenia molt clar, ens ajuda a portar el material fins la boca i a partir d’aquí Bona sort! Ja ens veurem en sortir!

La Galeria Bonica

Nosaltres, els tres del nostre grup, no el coneixíem de res, creiem que ja era un experimentat. Els del Badalona van dir-nos que sí, que ja ho sabien això que no havia fet mai espeleo, però que creien que entraria sense problemes amb nosaltres.

Entre tots el volíem convèncer tocant-li la moral. Mira que no podrem carretejar-ho tot sense tu. Sense èxit.

Després ens el volíem guanyar per confiança. No et preocupis home! No passa res! Mira, és una cova fàcil i ens la coneixem molt bé, només son quatre dies, ja t’ajudarem, etc.

Pel que sembla entre nosaltres i algun Sant que encara que no el vèiem, a ben segur estava present, el vàrem convèncer i va entrar. Per ser un bateig d’espeleo, la cosa era un xic difícil.

Boca de Solencio, l´Antonio Sanchez traient material

La veritat és que se’n va sortir perfectament i va complir com tot un home. A més, no va caure a l’aigua en cap llac. Tot i així, de tant en tant gemegava dient-nos més o menys: Ai que em moro! D’aquí no en sortiré mai més! M’heu enganyat!…I moltes més coses.

Per cert: Tots érem conscients que no l’haviem enganyat del tot, només li havíem callat algunes veritats.

Lluís Auroux