L'evaporació de la MediterràniaLa proximitat del litoral mediterrani confereix als aqüífers càrstics unes propietats singulars descobertes recentment pels hidrogeòlegs.
El tancament de l'estret de Gibraltar ara fa 6 milions d'anys aproximadament durant l'episodi anomenat Messinià va tallar les aportacions d'aigua de l'oceà Atlàntic. L'absència d'aquests cabals no va poder ser compensada pels rius que hi abocaven dins el mar. El resultat és que la Mediterrània gairebé va estar totalment evaporada. El seu nivell va baixar uns 1500m respecte a la situació actual!
Per recuperar aquest nou nivell els rius costaners van crear profunds canons. Un exemple ben estudiat és el del popular Roine (recordeu el projecte de transvasament) que excavà un canó de prop de 1000m de fondària des de la Camarga i remuntant fins Lyon.
Reexcavació i reomplimentsEn aquell període el carst es pogué desenvolupar fins els punt més baixos d'aquests canons. Els conductes subterrànis i les seves surgències evolucionaren per tal de desembocar en aquests nous nivells molt més profunds. Fou un període d'un potencial energètic extraordinari que revitalitzà l'excavació de les antigues xarxes de drenatge.
Quan el nivell de la Mediterrània és recuperà per l'obertura de l'estret de Gibraltar, aquests canons i les surgències foren recobertes i reomplertes de sediments. I es mantenen profundament enfonsades sota les planes litorals i els sediment del fons del mar. Contràriament les xarxes càrstiques internes desenvolupades en el massissos calcaris s'han preservat tant en terra com en el mar.
Donada la seva gran fondària en relació a la superfície actual de la terra, confereixen a una bona part d'aquests aquifers càrstics de la perifèria mediterrània “sota cobertora” un potencial excepcional en terme de reserves d'aigua dolça, que son objecte d'estudis en l'entorn del golf Lió per part de l'agencia francesa de l'aigua i de la BRGM.
El resultats potser han de permetre l'explotació d'aquest recursos i la protecció dels seus perímetres de captació.Les importants conseqüències d'aquesta evolució en el carst ha estat objecte de multitud de publicacions dels carstolegs francesos, tot i la dificultat d'accedir a aquest documents aquí us selecciono tres sintesis de les més interessants.
DELANNOY J.J.,JAILLET S.,FUDRAL S.,GASQUET D.,KAUFMANN O,SABAUD M.et PLOYON E. (2007) - L'Aven d'Orgnac, un jalon karstique pour la reconstitution paléogéographique de l'interfluve Ardèche/Cèze. Collection EDYTEM - Cahiers de Géographie, n° 5 (L'Aven d'Orgnac. Valorisation touristique, apports scientifiques), p. 117-147.
MARTINI J. (2005) - Étude des paléokarst des environs de Saint-Remèze (Ardèche, France) : mise en évidence d'une rivière souterraine fossilisée durant la crise de salinité messinienne. Karstologia, vol. 45-46, p. 1-18.
MOCOCHAIN L., CLAUZON G. et BIGOT J.Y. (2006) - Réponse de l'endokarst ardéchois aux variations eustatiques générées par la crise de salinité messinienne. Bull. Soc. Géol. France, vol. 177, n° 1, p. 27-36.
També podeu consultar a l'Espeleobloc l'article sobre la Cova de Sant Michel d'Ardeche que referma aquesta interpretació.
Les excel·lents imatges de l'evolució de la carstificació, que he penjat en d'aquest post, procedeixen (lleugerament modificades) d'un estudi d'en Francesco Murgia sobre el nord de la Sardegna al que li agraïm la seva difussió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Us animem a fer observacions per explicar, il·lustrar, o criticar el contingut d'aquest article. Moltes gràcies per la vostre col·laboració.
Circumstancialment aquesta opció resta suspesa.
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.