dimarts, 20 de gener del 2009

Espeleologia al segle XVIII

Aquell era l’inici d’una immillorable tarda de setembre

Després de muntar la tenda, mengem alguna cosa d’una esgarrapada. Pel matí hem pujat per la vall carregats com a rucs i ara ja ho tenim tot a lloc. El cel és ras, tenim per endavant quatre dies per explorar més primeres de les que podrem fer, estem a Pirineu fen espeleo, gaudint.

Decidim començar per una plataforma on tenim localitzats un parell de forats que de ben segur ens ompliran tota la tarda, a més a més en un d’ells es tindran que fer alguns treballs de desobstrucció per acabar d’ampliar la boca.

Remuntem els tres-cents metres de desnivell que ens separàvem del campament, arribant a una visible dolina amb una entrada que s’obtura de seguida. Per sota, al costat d’un pany de paret tombada, una minsa obertura comunica amb una primera vertical. Al cap d’una estona de picar amb el martell i l’escarpa, després de remenar alguns blocs, aconseguim el suficient espai per poder-hi penetrar.

Clavem un spit i utilitzem un pont de roca per fraccionar. El Ramon tira avall amb un quaranta. Quan als pocs metres fa peu en el primer ressalt, comenta tot content: Això se’n va avall.

—Passen uns minuts, fins que el torno a sentir, no sense dificultats, diu: lliure, i que baixi més corda.

Superada la boca, ràpidament el pou guanya dimensions. El primer ressalt és a uns sis metres, després el pou canvia de direcció agafant unes seccions regulars perdent una mica verticalitat.

Davallant, el primer que sorprèn és el recobriment de les seus parets, els racons estan ocupats per pedres amuntegades, que sinó fos per ser on estem i el que hem tingut que fer per entrar farien que pensar.

El pou continua baixant amb les mateixes característiques fins un pas estret on és converteix en una rampa molt pronunciada que dona al segon pou, que és on està el Ramon esperant-se.

A partir d’aquí també s’acaben les pedres a la paret, però un fals moviment d’un dels blocs del terra provoca un corriment de pedres, alguna petita s’escapa avall. Per sort, el segon pou es troba en un nou canvi de direcció i les pedres s’aturen just al costat abans de precipitar-se.

Li dic al Ramon que pugi, mentre jo m’assec al terra inclinat, intentant estabilitzar el desgavell. El Ramon encara està al·lucinant amb el pou que estava apunt de baixar i ho comenta mentre puja:

-- És gran, fa com ressalts, les pedres se’n van molt avall.

Quan arriba a la meua alçada em passa per sobre i tira uns metres cap dalt, després m’aixeco i es provoca l’esllavissada. Els blocs es queden a la base del primer pou gairebé taponant la capçalera del segon, i el pas estret ja no existeix, la secció és similar a la resta de la cavitat.


La inestabilitat de l’indret convida a fotre el camp. Mirem cap dalt i descobrim unes branques travesseres a les raconades de les parets, com a suport inferior d’on parteixen la concentració de pedres. Llavors no hi ha dubte.

A 2.500m. d’alçada no hi ha arbres, algú les ha pujat, les ha col·locat i ha construït un mur de pedra seca, però perquè i quan?

De seguida ens vam adonar que no era obra d’espeleòlegs intentant descurullar el pou, la mestria en què estava feta la paret feia pensar clarament en què era obra de professionals. Pujant vaig comprovar la fiabilitat de la paret de pedra seca clavant-li unes quantes puntades, no va fer cap paper.

La resta dels dies van transcorre amb les singularitats inherents a l’exploració de noves cavitats.
No va ser fins uns quants dies després, revisant les fotos ens vam fixar amb la multitud de símbols, força erosionats, que apareixen gravats sobre la paret tombada; tals com creus, lletres i una xifra que probablement es tracti d‘una data, que d’allí estan se’ns vam passar per alt totalment. La data és 1776.


Fins l’any següent no s’hi va tornar, llavors en una sortida de comprovació de l’estat de les congestes de neu a les boques dels avencs, ens vam atansar al H3.1, l’avenc del mur de pedra seca, intentant esbrinar alguna cosa més del que hi ficava a la paret de l’entrada.

Ens hi vam estar una estona, recorrent els gravats amb els dits i fotografiant-los des de prop. Vam descobrir més dates: 1.862 i 1.865, però de les lletres encara no hem tret l'aigua clara, potser són cognoms, juntament amb alguna paraula solta...? L’any 2008 les boques més altes no es van obrir.

Què hem de fer, ara?

Primerament es va intentar aconseguir informació sobre terreny, amb el pastor de la vall, però el temps havia sepultat generacions i ningú podia donar raó.

Després ens vam dirigir al Consell General de la Vall, ells tenen registrades les explotacions mineres des d’inicis del segle XX, totes en altres punts de la Vall.

A la vall on hi estem treballat, només hi ha constància d’una mina per sobre el llac de Horo, anterior a les principals explotacions industrials de segle XX, però no en saben res més.

Lis va sorprendre la fondària del pou, donat que en les perforacions mineres primerenques rarament en baixaven més de 6 ó 7 metres, mostrant-se molt interessats amb l’assumpte. La boca de mina que apareix a tots els mapes, s’obre en una intrusió de granits, consta d’una minsa galeria remuntant d’uns sis metres de reconegut a una alçada de 2.170m., a les parets no s’aprecia cap inscripció, sols una ampolla de vi de Bordeus mig plena d’aigua, amb l'etiqueta il·legible, resta com a senyal impertèrrit.

Davallant l’avenc podríem obtenir alguna dada més, per molt que per continuar l’exploració s’haurien d’efectuar unes importants obres de sanejament, entre l’inici de la paret de pedra seca i l’entrada del segon pou, una tasca acurada, sota centenars de quilos de blocs, aguantant-se per unes branques humides, col·locades fa dos-cents anys.

Encara que l’art de la construcció de paret de pedra seca, se sustenta amb el principi que una pedra aguanta a l’altra, falcant-se les unes amb les altres. De totes maneres, abans es tindria que millorar la instal·lació del pou i disposar d’un equip de suport exterior.

Si hipotèticament els miners van aprofitar una obertura natural per obrir pas (aquesta i no altra), aconseguint superar el pas estret, col·locant els blocs extrets vorejant el pou, abans que traure’ls fins a fora, segurament per estar més que avesats en la construcció d’aquest tipus de murs, no sabem si van continuar baixant, que seria lo més probable (tenint en compte l’espai llarg de temps en què hi van treballar a l’avenc).

Fins on van arribar?

Cercaven una veta de mineral?

Qüestions totes que falten per esbrinar. Si es continua l’exploració, és molt probable que trobem algun senyal més de seua presència a la cavitat que ens aporti noves dades.


Lluís Pérez Freixinet

Una versió d'aquest article va sortir publicada a darrer numero de la revista del Centre Excursionista de Lleida: Aresta, de difusió domestica.

2 comentaris:

  1. Molt interessant Lluís, seria bo saber de que materials esta fet el pou (per les fotos semblen calcaries) i si es veu alguna veta de mineral. Evidentment deu tractarse d'una exploració minaire força antiga i per tant historicament remarcable. Les preguntes son: quin mineral extreien?, com s'ho feien per baixar a aquest pou?. Continueu investigant, anims i endevant!

    Enric P.

    ResponElimina
  2. Molt interessant. Ja tinc ganes de saber com continua la cosa.

    ResponElimina

Us animem a fer observacions per explicar, il·lustrar, o criticar el contingut d'aquest article. Moltes gràcies per la vostre col·laboració.

Circumstancialment aquesta opció resta suspesa.

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.