Bexanka-ko-leccia

Feia anys que volia anar a l’avenc gegant de la Bexanka, però era d’aquelles cavitats que vas deixant, fins que arriba un dia que decideixes que és el moment.

Per fi els dies del 28 de febrer al 3 de març,  hi anem 4 de la colla dels dijous, en Jose Hidalgo, en Tomàs Miralles, la Montse Roca i en Juli Serrano.

Desprès d’un agradable i tranquil viatge cap als Pirineus atlàntics, arribem al poble de Camou i anem a inscriure’ns al Bar “Chez Aguer” i seguint les indicacions de la mestressa del bar,  anem a buscar la boca de l’avenc, cosa bastant fàcil ja que està a 10’ per una pista, fins arribar a un pas canadenc, on deixem el cotxe, desprès 10’caminant,  el trobem al costat d’una caseta de fusta.

Veiem la impressionant boca, el famós cable de la instal·lació i just el temps de fer quatre fotos abans que es faci de nit i ja anem cap a la “Gite Le Saison” al poble proper de Licq-Athérey, per cert, un lloc molt recomanable, amb la Marie-Line molt amable i les instal.lacions molt ben preparades i a bon preu.

El dia següent ens llevem d’hora i cap a la feina, total que a les 9.30 comencem a baixar el pou “Schlumberger” de 53 m. amb una reinstal.lació al mig del pou amb 2 químics, però que posem a la pujada per no perdre tant de temps en l’espera i per evitar el molt “xiclet” que fa la corda, a l’estar instal·lada al cable que vinclava molt.

A partir de la base del pou tot es fa grandiós. Anem baixant ressalts i desprès d’un pou de 25 m. amb escales trobem la sala de La Grande Arche que és on hi ha una de les colònies de ratpenats mes gran de França, desprès de travessar la sala per un cau de blocs, arribem al pou de 35 m., “Puits de Joly” que tot i tenir escales, no arriben a baix, per tant, tots aquests pous necessiten la instal·lació de cordes, ja que les escales també son antigues, rovellades i amb un fang  argilós que les fa molt relliscoses.

A sota del pou de 35m. comença una escalada/pou de 50 m. de desnivell, equipat amb una corda de 80 sense instal·lacions  però amb 2 nusos, vella i fangosa, el que vol dir que l’hem de remuntar d’un en un i amb molta calma. Potser aquesta es l’única part més antipàtica de la cavitat, però amb paciència, anem fent via.

Passat això i desprès d’un altre pou i d’uns flanqueigs una mica “delicats” arribem a la sala de la Borne, al Temple Chinois i a la Cathedrale que son les sales mes lluny que vam arribar i les més espectaculars, tant per grans com per plenes de formacions de totes formes i mides.

Aquí és on vam fer mes fotos, encara que a tota la cavitat hi ha llocs on ens podríem haver parat per fer fotos i mes fotos de sales enormes, de colades, gorgs…  i no acabaries mai.

Fem especial esment a la calor que fa dins l'avenc, tot i haver algunes filtracions d'aigua, l’ambient és molt xafogós i encara que estem molta estona parats fent fotos, o esperant a que tots baixem o pugem pous, mai tenim la sensació de fred, tant es així que fins i tot, alguns de nosaltres ens trèiem alguna samarreta interior.

Fem una mica de parada per menjar i recuperar forces i comencem la retirada. Anem desfent el camí, ara les rampes, els pous i per fi arribem a la base de sortida just quan comença a fer-se fosc. Quan sortí l’últim, a les 20,30h i pleguem totes les cordes, ja es negra nit i el cel està totalment estrellat, no fa ni mica de vent i tot està calmat, no es pot demanar mes.

Cansats, plens de fang i molt satisfets, baixem cap el cotxe. Ara comencem a gaudir, tot és perfecte, ha estat una passada. Tornem a la Gite, demà més …….continuarà…

Text Juli Serrano