espeleobloc: Observacions en un lot de pisòlits de l'avenc Montserrat Ubach

Fa poc temps, he tingut ocasió d'examinar un lot de perles de l'avenc Montserrat Ubach. L'any 2014 es va publicar un conjunt de treballs sobre l'avenc: Tot sobre l'avenc Montserrat Ubach, editat per la Comissió de Protecció de l'avenc Montserrat Ubach i la Federació Catalana d'Espeleologia, titulat: Perles de caverna de l'avenc Montserrat Ubach, en el que es feien diverses observacions d'uns quants lots de perles. Aquest nou material no va entrar en l'anterior estudi, ja que encara ens era desconegut. L'amic Oleguer Escolà és qui disposava d'aquest material i l'ha cedit per poder-ne fer un estudi de les seves característiques.

El conjunt estava guardat en una caixa i etiquetat: Avenc Montserrat Ubach, Pou de les Perles, sense cap dada més. El recol·lector va ser l'Oleguer Escolà pels voltants de l'any 1963. El lot consta de quaranta-tres perles, que s'han ordenat en la foto i la taula segons el seu pes. De cada exemplar se n'ha mesurat tres eixos, prenent el "x" com el de major magnitud de cada peça; el "y" perpendicular al "x" i el "z" el de menor longitud. Les pesades poden tenir una tolerància de +/- 0,05 g. Les densitats s'han calculat per la relació entre el pes en sec i el submergit en aigua. Tot seguit es comenten les característiques de les perles més interessants.

Textures
Quasi totes les perles presenten la superfície llisa setinada i en algunes, poques, petites zones polides brillants que és degut al contacte amb perles veïnes o el terra. Una singularitat és la nº 11. Presenta dues textures que, en teoria haurien de ser incompatibles, tot i que també n'he pogut veure d'altres cavitats.

Formes
Moltes perles tenen tendència a ser esfèriques, moltes d'elles semblen unes "boles perfectes, sense faltar-ne unes poques amb formes irregulars.

Alguns exemplars presenten una geometria singular, que mereix alguns comentaris. Són el nº 1 i l'11, que per adaptacions sobre el sol durant el seu creixement, l'han anat erosionant i adaptant-se-li en una fórmula d'equilibri, però que no els permet girar lliurement en tots els seus eixos i s'han quedat "presoners" dins del seu assentament. Tot i així, sempre els ha de quedar la possibilitat d'algun moviment motivat per les vibracions de l'aigua, ja que en el cas que no els fos possible moure's, quedarien "encolats", concrecionats amb el seu entorn. Seria la seva mort com a forma dinàmica. Aquesta forma també l'he pogut veure d'exemplars d'altres cavitats.

Nº 1, vista lateral

Nº 1: En planta la seva forma és rodona, però en vista lateral veiem que la seva geometria és en forma de tronc truncat. La base de suport sobre el terra no és plana, sinó que és un casquet esfèric de gran radi i la part superior, també en casquet esfèric però amb radi molt més petit. Els seus graus de llibertat són dos: Rotació, per la seva forma rodona en planta, i d'oscil·lació o balanceig sobre el seu eix vertical, l'únic eix que té una simetria.

Nº 1: Suposició de les condicions dinàmiques

Nº 1: Cara inferior

Nº 11: En planta, forma irregular amb grans lòbuls. La seva base de suport és en forma de "v", amb angle d'uns 120°. La secció té un contorn que recorda un cor, amb l'únic eix de simetria (A) que posseeix la perla. Els dos costats de la base són els de suport sobre el terra, zona que també ha de tenir una certa depressió en forma de "v", adaptant-se, aproximadament, amb la perla. Aquest acoblament en "v" entre perla i terra només dona llibertat per oscil·lar a cada costat de l'eix vertical "A", però suficient per a evitar un concrecionament, que representaria el final de la vida dinàmica del pisòlit. Tota aquesta geometria exigeix unes certes vibracions i turbulències en l'aigua, cosa que contrasta amb la textura de la zona superior de la perla.

Nº 1: Detall de la cristallització de la cara inferior (base d'assentament)

Nº 11: Cara superior

Nº 11: detall de la cristallització microaciculada de la cara superior

Nº 11: Cara inferior. Zona d'assentament

La cara superior presenta una gruixuda capa de textura botrioidal microaciculada. Aquesta textura es forma en una zona submergida i amb una gran estabilitat en les condicions de poca vibració del medi aquós. Aquesta característica contrasta amb la gran erosió que presenta la base, havent de buscar una justificació a força de creure que el receptacle de la perla devia passar moltes èpoques inundat i amb aigües tranquil·les (aportacions laterals laminars; creixement de cristalls a la zona superior), alternant amb curtes temporades d'agitacions (goteig important; abrasió superficial amb eliminació dels cristalls que haurien d'haver crescut també als laterals i a la base).

No tenim cap dada de l'entorn de l'exemplar nº 11, però molt possiblement estava separat de la resta, dels de forma esfèrica, ja que aquests necessiten una agitació gairebé mantinguda per anar tenint un moviment de rotació que els conservi l'esfericitat. Nº 19: Algunes presentes alvèols d'abrasió pel contacte amb altres pisòlits del seu costat. Aquesta presenta dos alvèols. En la foto s'ha simulat el conjunt. Pel que s'observa, a l'època de la seva localització no hi havia contacte amb altres exemplars laterals, ja que no s'aprecien les clàssiques zones brillants en les concavitats com a conseqüència de l'abrasió mecànica.

Nº 19: Es mostren els dos alveols

Nº 19: Aquesta podria ser la posició dins el niu

Seccionat de les perles
Les característiques dels pisòlits no han facilitat el seu tall. La poca adherència entre les capes de creixement ocasionà la destrucció de les peces treballades. Van saltant fragments, com si fossin trossets de closca d'ou, cosa que desaconsella continuar amb l'assaig. S'hauria de fer amb un equip específic de mineralogia, no amb mitjans més o menys casolans... En les dues perles seccionades s'aprecien nuclis silícics sorrencs angulosos, de mides compreses entre els 4 i els 5 mm. Aquest problema és causa de la finíssima textura de les capes, de manera que l'envolta següent no té adherència sobre l'anterior.